Aquests darrers dies ha estat aprovat el projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir a ordenar i millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la presentació dels informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume Bofill, que ens situen a la cua d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint, però, ens oblidem que gran part del fracàs del sistema educatiu està justament fora d’aquest. La família, l’entorn o els mitjans de comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola en la formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats assumeixin la responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un esforç per prestigiar l’ensenyament, els professors i la cultura de l’esforç, perquè ens hi estem jugant el futur.

Anys enrere, quan aquest país estava sumit en el caos dictatorial sorgit de la Guerra Civil, en ambients nacionalcatòlics, resclosits i carpetovetònics es va posar de moda convidar a dinar un pobre a casa, el dia de Nadal. De mica en mica, aquest costum (segurament arrelat en la mala consciència dels generosos convidadors) va penetrar en ambients més modestos de classe mitjana. D’aquesta manera, moltes framílies púdiques van començar a competir per veure quina d’elles portava el pobre més pobre a dinar a casa, el dia de Nadal.

L’article del setmanari anglès The Economist ha fet una bona moguda. Sembla, però, que l’Honorable senyor Montilla es va negar a tenir una entrevista amb Mr. Reid i jo d’aquesta negativa en faria responsable al Sr. Sala i Martin.
 

De fet començo a escriure aquest article força indignat i trist alhora. Llegeixo la informació que el setmanari britànic The Economist fa en un ampli reportatge sobre Espanya i l'anàlisi que fa sobre Catalunya i no m'ho puc creure. Semblen unes conclusions talment dictades per la premsa madrilenya més catalanòfoba. Em fa l'efecte d'estar llegint les pàgines d'El Mundo, en les que a diari hi sol haver articles del mateix estil, encara que quan es tracta d'aquest mitjà no m'importa en absolut, ni m'afecta gens, ja que és el reflex de l'anticatalanisme per antonomàsia, i això no se li escapa a ningú que tingui una mica de senderi. Però que una prestigiosa revista com The Economist entri en aquest joc de desqualificacions, em sembla prou motiu com per preocupar-me, capficar-me en el tema, i preguntar-me què està passant.

Curiosament, l'epitet «immigrant» el reservem per a qui ha vingut d'indrets subdesenvolupats a fer treballs no desitjats, mentre que els qui venen per fer feines qualificades o per gaudir de la jubilació els anomenem «estrangers». Tot i ser semànticament absurd, cal convenir que això és reflex duna realitat ben concreta: hi ha dues classes de persones foranes: les unes, els estrangers, que tenen tots els privilegis, o més, dels ciutadans de l'Estat; les altres: els immigrants, mirades, tot i que no sigui políticament correcte dir-ho, amb una barreja de suspicàcia, commiseració i sentiment de superioritat.

Començaré afegint-me a l'onada d'entusiasme mundial que ha suscitat l'elecció del senador Barack Obama, com a president dels EUA. Sens dubte és realment un fet històric que es recordarà, voldria pensar que per bé, perquè els reptes que li esperen són també de caràcter transcendental  per a tota la humanitat.

Aquests dies es compleixen cent anys de l’estada del rei Alfons XIII a Ripoll, bressol de Catalunya. L’any 1931, un altre símbol del país, la vall de Núria podia haver estat testimoni de la visita del mateix monarca, però el marc polític prerepublicà ho impedí.

Algú hauria de crear un partit polític que defensi el bilingüisme a Catalunya, als Països Catalans i als estats francès i espanyol. El bilingüisme de veritat, és a dir, la capacitat de les persones de parlar dues llengües; que ningú no et pugui dir que no entén el català, que li ho repeteixis, que li ho diguis «en castellano» o "en français". Que no passi mai més i que no calgui traduir perquè, com que tothom seria bilingüe, tothom ens entendria.

El Polític Tòpic Convencional (PTC) pensa que una crisi és solament una aturada de ritme: si el pressupost no creix, farem les obres a ritme més lent. Però pensa que farà essencialment el mateix. Per al PTC, per exemple, el Quart Cinturó no és qüestionable per l’actual crisi.

«Actualment, Catalunya despunta en el cooperativisme pel nombre de cooperatives de què disposa i sobretot pel volum de negoci que es genera. A més, la Federació Catalana de Cooperatives és un referent a nivell estatal i europeu», exposava Francesc Vila, periodista de la revista Cooperació Catalana de la Fundació Roca i Galés, en el cafè-tertúlia del passat dijous 23 d’octubre convocat per l’ACP a l’Ateneu Barcelonès.