Joel Joan, que el proper mes arribarà als 40 anys, ha destacat per una prolífica carrera com a actor i creatiu i al mateix temps implicar-se de forma clara i oberta en el projecte independentista català. Anteriorment se l'havia relacionat amb ERC i més recentment als recents nascuts Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) i Reagrupament (Rcat). Dissabte passat va rebre el Trabuc d'Or nacional dels Premis Serrallonga de Salt. Una trucada d'Alfons López Tena, número 2 del SCI, ajorna uns segons l'inici de l'entrevista.

Què li sembla rebre un premi com el Trabuc d'Or?
Aquests premis en concret no els coneixia, però el que més m'interessa és que hagi sortit escollit per unes votacions populars. A més a més, aquets premis en general i en particular el Trabuc d'Or, destinats a gent que ens mullem pel país, que diem el que pensem i que volem la nostra nació lliure, i que per altra banda paguem un preu per tot això, que per un altre costat, la gent, el poble t'ho agraeixi, la veritat és que em dóna forces per continuar lluitant. Noto que no estic sol.

Però dins el seu món del teatre una mica sol si que està, no esperava arrossegar més gent que pensa semblant però potser no s'atreveix a dir-ho?
Això amb els anys m'ha sorprès. Jo m'esperava que més gent fés el pas, perquè vulguis o no la gent més pública som referents i hi ha gent que pensa "hòstia si aquest és famós, es guanya la vida així i ho diu, perquè jo que sóc oficinista no ho puc dir".

Hi ha por a alguna cosa?
Sí, i tant. Hi continua havent molta por, però una por injustificada, una por de psiquiàtric, d'ai ai ai a veure què passarà. Doncs no passarà res de res. Tot el què penses que passarà està només en el teu cap i tota aquesta por és la que hem de desactivar dins les nostres ments, perquè arribarà el dia que col·lectiva i personalment ens n'adonarem que les pors i els fantasmes eren nostres i no d'ells.

A Barcelona moltes produccions de teatre, sobretot obertament comercials, són en castellà. Té a veure amb tot això?
A priori estem meitat a meitat, o això és el que diuen, però la veritat és que passa una cosa terrible perquè abans el 100 per cent del teatre era en català i els grans formats eren en català, ningú dubtava que Mar i Cel era per al gran públic i en català. Però ara els productors, que no tenen cap sensibilitat per la llengua i pel país en què viuen, creuen que fent-ho en castellà faran més diners, i per un altre costat també arriben tots aquells espectacles que roden per Espanya i que son en castellà. Llavors què passa, hi ha un altre tipus de format que normalment és musical, que guanya el castellà al català. Però el teatre de text, fet per gent d'aquí segueix sent en català.

Però anem a casos concrets, com pot ser que et vingui a buscar un teatre per fer un espectacle però al mateix temps et demani que el facis en castellà amb l'excusa dels turistes?
Bé, és l'excusa barata de sempre a la qual ens hem d'enfrontar de forma personal, cadascú en el seu àmbit de la vida personal. Jo estic convençut que el camí és reivindicar-nos i en un cas com aquest no acceptar la proposta.

Vaja, que no és gratuït professionalment mullar-te pel teu país.
No, en aquest món que vivim del políticament correcte tots paguem un preu, però d'altra banda haig de dir que es pot viure amb tranquilitat i normalitat. Però diguim, i com va acabar aquest cas que m'explica?

Doncs que l'espectacle era en català sempre i quan no hi hagués alguna persona a la platea que no l'entengués.
Aquest és el símptome d'un problema molt greu que és el d'una ocupació militar, d'un genocidi cultural de fa 300 anys i aquesta és una de les raons bàsiques per les quals hem de tenir un estat, perquè llavors la nostra llengua passarà a ser considerada de primera categoria, com l'anglès, el francès o l'espanyol i ja no canviarem la llengua per un que no ens entengui o faci veure que no ens entén a la platea i llavors el problema ja no serà nostre sinó que serà seu.

I això és la punta de l'iceberg. Jo mateix, ahir també era en una reunió d'empresaris i hi havia una senyora de Madrid, van fer l'exposició en castellà i després quan es va obrir el torn de preguntes; és clar, es va desenvolupar tot en català perquè és la nostra llengua i tots parlàvem en català. Però això s'acabarà el dia que vingui aquesta senyora i això sigui un estat, que nosaltres entenguem que el problema ja no és nostre sinó d'ella, com si jo me'n vaig a Paris o a Londres. Quan cadascú sigui mentalment independent d'Espanya i no ens faci por dir s'ha acabat el bròquil, llavors votarem majoritàriament candidatures clarament independentistes i muntarem un Estat.

I a vostè li ha comportat problemes el fet de declarar-se independista?

A Madrid no em veuen perquè fa molts anys que no hi vaig. La  vida m'ha sorgit aquí, però ja hi he treballat i ho he fet amb castellà amb tota normalitat, com quan vaig a Los Angeles treballo en anglès, no té més.
A mi m'han insultat pel carrer, he rebut amenaces, amb punts de mira i amenaces de mort cap a mi i a la meva família i això no fa gens de gràcia, però en el fons me la porten ben fluixa perquè això no fa res més que demostrar-me que la feina que faig té més importància de la que a vegades em penso.

Es va veure sorprès per la manifestació del 10 de juliol. Quina importància tindrà de cara al futur?
Per mi va ser del tot inesperada i estic segur que això ja no hi ha qui ho pari. Si la manifestació del 1977 és la que marca l'entrada de Catalunya cap a un marc no dictatorial, amb Estatut i etcètera, la del passat 10 de juliol és la que marca el camí cap a la indepència. Jo no estava massa d'acord amb el lema, perquè em semblava massa ambigu i després del menys preu absolut del Tribunal Constitucional l'única paraula que em semblava vàlida era autodeterminació, però finalment hi vaig anar i em va semblar una manifestació massiva on es van sentir més crits d'independència que mai, i de totes les edats, des dels més jovenets a la gent més gran.

Preveu algun tipus de sorpresa en aquest sentit de cara a les properes eleccions?
Sí, segur. Els polítics i els mitjans estan fent veure que això continua igual que fa un parell d'anys i no és així, després de les consultes i la manifestació del 10 de juliol tot ha canviat demostren que molta gent ja n'està tipa de discursos conservadors.

Veu certa por dels partits i polítics establerts?
No certa por sinó absoluta, de no controlar el què fins ara estaven controlant, que és el discurs autonomista, el peix al cove, l'anirem fent; això sí, molt nostrat, molt català però molt agenollat de cara al poder de Madrid. Però això en el futur canviarà i els polítics d'ara ho veuen.

Un futur llunyà?
No, no tant llunyà. Per això aquestes eleccions són tant delicades i el 28 de novembre s'ha fet trigar tant, tot està molt obert i la pilota està a la nostra teulada, la dels ciutadans, que podem donar sorpreses fantàstiques a nosaltres mateixos i als polítics. La veritat és que estan acollonits.

I quina és la seva valoració respecte a l'aparició de Reagrupament i Solidaritat Catalana?
Molt bona perquè és un independentisme que ha fet un pas més a l'independentisme d'Esquerrra, que ha estat i és importantíssim. Es tracta d'un independentisme molt més desacomplexat i amb ganes de traduir-ho a la política real ja, no en un futur, ja no ens emplacen a res i volen traduir-ho en fets reals ja, fins i tot parlen de la propera legislatura.

Així, vostè veu la independència en els propers 4 anys?
Serà molt complicat, jo crec més que arribarà no en la propera sinó en la següent.

I qui la proclamarà aquesta independència?
La veritat és que no sé ni qui i ni com es declararà, però estic segur que ho farem perquè si abans aquets processos trigaven 20, 30 o 40 anys, ara tot passa molt més depressa.

I que passarà amb els que ara no caminen en aquest sentit, com CiU o el PSC?
Convergència i el PSC s'han quedat sense discurs perquè el concert econòmic no cola i aquest autonomisme d'ara vindrà en Chávez i ens donarà una mica més, cansa molt. Al català això ens esgota. Però el dia que algú amb fets consumats declari la independència, els de la Vanguardia seran el més independentistes de tots. Quan es gira la truita, el qui no sigui independentista serà un traidor. Això és així de simple i això passarà.

Però tornant al dia d'avui, creu que finalment SCI i Reagrupament s'uniran de cara a les eleccions?
Jo espero que acabin anat junts perquè anant separats ens arrisquem a que no sumin tant. És una pura qüestió de números, tenint en compte la llei d'Hondt, ja que els mateixos vots units donen més escons que separats. És així de simple.

I quina pot ser l'entrada a la Generalitat d'aquesta nova proposta independentista?
No ho sé, la veritat, és difícil de preveure, però si sé que ens volen fer creure que no passarà res, que serà una cosa marginal, que Catalunya és la mateixa de fa 5 anys i no és així, el Constitucional ha obert els ulls a molta gent. Ara ja no hi ha mitges tintes.