Escriu i pinta, perquè li apassiona. Es preocupa per l'empobriment de les llengües. És pessimista davant el futur de la llengua catalana. Amb aquestes reflexions Narcís Comadira presenta l'assaig 'Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra' (Empúries), un volum que reuneix una sèrie de textos dedicats a la poesia i el seu entorn. La primera part es reserva a les consideracions sobre el llenguatge i la traducció, la segona, a alguns poetes imprescindibles per a Comadira: Dante, Verdaguer, Péguy i Carner. "Estic en contra que els polítics facin servir els poetes per fer veure que han llegit una mica", ha afirmat referint-se a la "mania" dels polítics de citar poetes en els seus discursos.

Què és, per a Narcís Comadira, la poesia?

És difícil de dir això. Crec que la poesia és un text, perquè es fa amb paraules, però que vol tenir sentit diferent al sentit habitual, i per tant la poesia és una obra d'art que es construeix amb paraules, sintaxi, morfologia... i a més a més amb invents propis de la poesia com són la mètrica i la rima. Del que es tracta és de construir una cosa i, per tant, la confusió que hi ha sobre la poesia és que com que es fa paraules, que tothom en fa servir, hi ha gent que es pensa que qualsevol text que en diguin poètic, que no sé ben bé que vol dir, però suposo que que sigui una mica trist, melancòlic i nostàlgic, la gent ja es pensa que allò és un poema, i un poema és un text fet amb la intenció de ser una obra d'art de la mateix manera que quatre cops de pinzell a una paret no són una pintura. La confusió existeix perquè la poesia fa servir com a matèria el llenguatge i el llenguatge ja té uns significats, la poesia a vegades força aquests significats i els portar a un altre extrem, erosiona el sentit habitual de la llengua.

En el text 'Llengua i creació artística' reflexiona sobre la llengua més estètica. La poesia ha de ser sempre bella?

Hi ha un concepte de proporcions, simetries. Fa molts anys Sant Agustí va definir la bellesa com l'esplendor de la veritat i la poesia seria una mica això, la poesia ha de ser veritat dins ella mateixa, que no vol dir que digui la veritat sobre el món o sobre el que li passa al poeta. Ha de ser precisa, versemblant, veritat i s'ha de donar amb aquesta esplendor formal. Un poema és una forma i com tota forma té un significat, i la poesia encara més perquè fa servir un llenguatge que ja té un significat. El poeta posa sota pressió aquest llenguatge que a vegades explota en mil sentits diferents i els lectors a vegades hi veuen més coses de les que el poeta hi ha posat. Si algú hi veu coses és possible que hi siguin, perquè un text poètic és un text ric.

Escriu per gust, per una necessitat vital...?

M'agrada escriure, per tant escric per plaer, m'ho passo bé. A aquesta gent que diu que pateix escrivint li pregunto perquè ho fa. Això no vol dir que a vegades no trobis la manera i estiguis neguitós, però buscar és un plaer. Els processos de creació són realment apassionants. M'agrada escriure i m'agrada pintar, per això ho faig. Jo m'ho passaria malament jugant a futbol, per això no hi jugo.

Una de les preocupacions que sovint ha manifestat és que la llengua del dia a dia perd bellesa i s'està empobrint...

El llenguatge s'empobreix moltíssim perquè estem perdent àrees completes de la llengua, per exemple el llenguatge dels pagesos, de les plantes i les flors, de la sastreria i la modisteria, de diferents oficis. Tot això es perd. A més, la influència del castellà és fatal. En canvi, hem guanyat en el llenguatge de l'enologia i la gastronomia, perquè la gent s'hi ha començat a aficionar. Tot i això, a vegades miro el programa 'Cuines' i els cuiners joves tot ho 'fiquen', però no 'vessen el brou', 'posen un polsim de sal'... Així que, a més de perdre el lèxic de diferents àmbits, el llenguatge se simplifica de la llengua usual. Els pronoms febles s'han perdut, s'han volatilitzat. La vida s'ha empobrit molt de lèxic, la gent cada vegada es comunica menys. És un desastre.

És molt pessimista...

Absolutament pessimista, tot va cap a l'empobriment no sols del català, sinó de totes les llengües i de la comunicació humana. La gent es tornarà autista, tancada a casa amb els 'twits' que no poden excedir els 140 caràcters. Les cartes de tres pàgines s'han acabat. Com farem edicions de correspondències que són tant interessants? M'estic llegint les cartes d'Armand Obiols a Mercè Rodoreda i són interessantíssimes. Totes les llengües s'estan empobrint, però el català molt més perquè és molt més feble, té el pes del castellà al damunt i els joves parlen molt en castellà i si parlen en català ho tradueixen. Quan t'has dedicat tota la vida a aquesta maleïda llengua, això sap molt de greu, perquè vol dir que no hi haurà lectors. Hi ha nois i noies joves que ja no entenen els poemes de Carner. Aquesta preocupació dels que escrivim en català ja la tenia en Pla, que em preguntava "Vostè creu que la gent ens llegirà?" o J.V.Foix que em deia que anés a les escales del metro, escoltés la gent i constatés que tothom parlava en castellà, ja estava molt preocupat per la continuïtat de la llengua. Perquè això vol dir que has fet un esforç inútil, de cara a la cosa viva.

A la vegada, però, editem més llibres que mai, traduïm més obres que mai...

Sí, però és una lectura de consum, es va darrera els 'best-sellers', els editors fan llibres com si fessin botifarres i el que importa és que la gent el compri, el llegeixi i el llenci. Els mateixos editors tiren els llibres, els guillotinen i els fan pasta de paper. La majoria de llibres que es publiquen ja estan fets amb la intenció que durin tres mesos a les llibreries. Sap greu, perquè jo sóc antic i la literatura abans era una altra cosa. Els editors fan passar pel mateix tub tota mena de llibres, haurien de tenir un criteri. Hi ha una correspondència magnífica entre Josep Pla i l'editor Josep Maria Cruset, però no es troba perquè l'editorial va decidir que li ocupava massa al magatzem i els va destrossar tots. No és un llibre de vendes multitudinàries, però és un llibre que hi hauria de ser sempre. A més, moltes biblioteques no els volen perquè s'estan convertint en videoteques. Un amic es va trobar les 'Obres completes' de Carner en un contenidor davant una biblioteca, com podem anar bé si els clàssics no són a les biblioteques? I a Internet tampoc no hi són perquè el govern català no s'ha preocupat que els clàssics catalans hi siguin. Hem llençat molts diners.

En l'article de 'Traduir i ser traduït', però, diu que la primera finalitat de l'obra és la de ser creada i no la de ser llegit i comprès... Com ho defensa això?

Evidentment. Per mi la primera finalitat és fer l'obra, el primer lector sóc jo. Llavors evidentment penses que algú la llegeixi. Per mi escriure és estimulant, jo trobo que és més divertit fer un sonet que un mot encreuat. Ara, quan l'obra existeix tens moltes ganes que algú la vegi i et digui "Què maco!".

Dedica també un text a Jacint Verdaguer, segueix sent la base de tota la poesia contemporània i actual?

N'hi ha que no se'l miren, però és d'escriptor ben nascut mirar d'allà on ve. Enric Casasses se'l llegeix molt bé i en la seva obra es nota, no sé si els més joves se l'han llegit. No vol dir que s'hagi d'imitar, però fa servei en alguns aspectes com el de la precisió, que a mi també m'obsedeix molt, de posar el verb i l'adjectiu adequat. Es conserven manuscrits seus amb paraules tatxades i etiquetades com impròpies. És una lliçó de Verdaguer que no està periclitada. Qualsevol escriptor actual hauria de tenir en compte la precisió. Verdaguer és un mestre, no així Maragall a qui li interessava més la concepció del poema, però amb l'excusa de la paraula viva s'ho perdonava tot. En Segarra deia que respectava molt Maragall, però no la seva teoria de la paraula viva perquè deia que li agradava corregir els poemes, buscar les paraules adequades perquè és el que han fet sempre els grans poetes de la història. Llavors Carner és la perfecció.

L'epíleg és per a aquesta idea regnant de la poesia com a materialment inútil i Màrius Sampere diu que "la poesia no serveix per a res i serveix per a tot". Per a què serveix la poesia?

La poesia serveix per commoure el lector, per donar gust, per explicar coses del món, però no actua sobre la vida pública. Auden ja va dir que la poesia 'makes nothing happen', la poesia no fa que passi res. A vegades fa companyia i a mi em serveix per dormir, perquè recito poemes. Sobretot serveix per poder tenir un diàleg amb els poetes morts. Però tot això és inútil per la vida real, la dels comptes corrents, els bancs i la política. No serveix per tot, però els polítics a vegades s'ho pensen i citen els poetes. A vegades el que ha dit el poeta no té res a veure amb el que diu el polític, però sempre queda bé. Estic en contra que els polítics facin servir els poetes per fer veure que han llegit una mica.